El passat 19 de febrer, mig any després que aterrés a La Moncloa, Pedro Sánchez va publicar Manual de resistencia. Escrit per la periodista Irene Lozano, el llibre relata la trajectòria de Sánchez des de la seva arribada a la Secretaria General del PSOE, el 2014. A partir d’aquí, com sabeu, la carrera del polític socialista és un autèntic “Dragon Khan”. Dos anys després, l’octubre del 2016, dimiteix com a secretari i abandona el seu escó al Congrés per no trencar la disciplina de vot i veure’s obligat a investir Rajoy. Però com que no es rendeix fàcilment, el 2017 decideix concórrer a les primàries i enfrontar-se a Susana Díaz. Contra tot pronòstic, la militància respon i Sánchez guanya. El juny del 2018, després de conèixer la sentència de la Gürtel, presenta una moció de censura i desterra Rajoy. Per tant, l’assaig explica tot aquest procés de resistència o resiliència.

Però el llibre es publica al mes de febrer, just abans dels comicis espanyols del 28 d’abril. Perquè després de perdre la votació dels Pressupostos i en ple judici als líders independentistes, Sánchez decideix convocar eleccions. És un admirador del risc. Li agraden les jugades d’escac imprevisibles. Sembla que s’hagi enamorat del perill. Fins ara ha calculat bé totes les partides. I la del 10 de novembre? També? Sí? Veurem. Els pronòstics, vaticinis o presagis poden canviar, i molt, durant les pròximes setmanes.

És evident que la nit del 28 d’abril, després de conèixer els resultats, Sánchez ja es va adonar que la campanya electoral continuava. Calia arribar a acords per formar govern, però no estava disposat a fer determinades concessions. Per tant, no podia perdre cap oportunitat. I no volia descartar el que ha acabat passant, una repetició d’eleccions. Sánchez tenia molt clar que no desitjava un govern de coalició amb Unides Podem. Sap que la sentència del procés català provocarà turbulències i volia evitar la imatge d’un govern dividit respecte a la qüestió més important que té l’Estat sobre la taula. Alhora, li provocava malsons imaginar que l’estabilitat política a Espanya depenia dels partits independentistes, encara que només signifiqués una abstenció d’Esquerra Republicana.

A mesura que passaven les setmanes, Sánchez veia que unes eleccions podien provocar un reforçament del bipartidisme -que ja es va insinuar en les eleccions municipals, autonòmiques i europees del 26 de maig. I la sentència del judici de l’1-O, prevista per a principis d’octubre, l’agafava en funcions. Per tant, probablement també preferia aquest escenari. Així Sánchez sabia que no li caldria donar cap resposta política de forma immediata. Perquè qualsevol proposta quedaria reduïda a un titular més de campanya. I després del 10 de novembre, tot s’esfumarà, siguin quins siguin els resultats.

Malgrat que el líder socialista ha demostrat que té un bon manual de resistència, aquesta vegada el context és diferent. No ha governat durant mesos, ha liderat unes negociacions fallides i és el responsable d’una nova convocatòria electoral. Però Podem ha caigut en les seves contradiccions, cosa que provoca la gran fragmentació del vot d’esquerra; Ciutadans ha explosionat internament; el PP ha d’intentar fer un canvi a la moderació per recuperar el vot de centre; i Vox va camí de la irrellevància després d’haver passat desapercebut durant les negociacions per a la investidura. Potser una de les seves tàctiques és la del mal menor. Veurem si el 10-N aquest joc resisteix. Si és així, el seu líder ja pot escriure la segona part del manual.