Espanya, un estat d’aparença

/Espanya, un estat d’aparença

Espanya, un estat d’aparença

Els que van viure la Transició política espanyola recorden la frase “Habla, pueblo, habla”, perquè es va convertir en tot un himne d’aquells anys. Una cançó que, a mitjans dels 70, es va utilitzar per fer publicitat del referèndum per la reforma política del 15 de desembre de 1976. Adolfo Suárez, president d’un govern hereu del franquisme, va engegar aquest projecte amb l’objectiu d’instaurar un nou règim. I en aquell moment, el conjunt de l’oposició catalana va cridar a l’abstenció. No obstant, el govern de Suárez va sortir victoriós de la consulta. El 94% de la població va dir que “Sí” i aquests resultats van legitimar el procés de reforma. Pretenien iniciar així el desenvolupament jurídic de dissolució del règim franquista. És aquesta norma la que establí el sistema bicameral (Congrés dels Diputats i Senat), la sobirania popular a partir dels 21 anys (majoria d’edat en aquell moment) i autoritzà al Govern a iniciar una reforma constitucional. Segons Suárez i el seu executiu, ja s’havien aconseguit els primers passos cap a la democràcia. Però la història ens demostra com Espanya era i continua sent un estat d’aparences, de mitges veritats, de lleis translúcides, de relats prefabricats.

La cançó entonava “Habla pueblo, habla. Habla pueblo sí. No dejes que nadie, decida por tí”. Doncs ni l’Estat s’ha aplicat la cantarella. Ell ha actuat, ha decidit, ha executat, ha defensat sense que la ciutadania tingui gran cosa a dir. Sempre ha fet i desfet en funció dels seus interessos. I, sovint, aquesta manera d’actuar no ha conjugat amb el que reclamava una part de la seva ciutadana com, per exemple, la catalana. Perquè l’Estat ha prioritzat l’escenificació d’uns poders ficticis, però no reals, per assegurar la unitat política del seu territori. De fet, considera que només així pot garantir la seguretat jurídica i controlar els poders econòmics, judicials i mediàtics. Uns actors que, a més a més, no sempre són ni tan potents ni tan determinats com l’Estat desitjaria, però que exhibeix com a forces infal·libles i eternes. I un dia aquests poders, aquests actors ja no es poden seguir maquillant i tot es comença a esberlar. Arriba un moment que és insostenible seguir vivint d’aparences, perquè ni els electors, ni la societat globalitzada i connectada et permet resistir dins d’aquest marc imaginat, però irreal.

I, si tot trontolla, es poden arribar a permetre barbaritats polítiques, legals i jurídiques. És en aquest moment quan l’Estat judicialitza el procés català; quan empresona i porta al Tribunal Suprem 12 líders polítics i activistes acusats de rebel·lió, sedició i desobediència. Necessita que jutges i fiscals l’ajudin a mantenir el seu poder, les seves aparences. Després d’aquests moviments, alguns ciutadans encara esperen que quan es produeixi la condemna, s’accepti un indult? Creieu que el Rei el signaria? És la mateixa figura que el dia 3 d’octubre del 2017, després de la repressió i la violència de les forces policials espanyoles, va fer un discurs per defensar la pàtria i avalar els que havien utilitzat les porres per frenar el referèndum català. L’Estat espanyol pot seguir vivint de les aparences, però la societat civil catalana, no. Ha d’actuar coordinadament per defensar els drets individuals i col·lectius. Per això, el dia que es conegui la sentència, el clima de rebuig ha de servir per propiciar nous escenaris polítics. Perquè en unes hipotètiques eleccions catalanes, les forces independentistes arrasin en nombre de vots i escons. Només així es poden construir estats reals, tangibles, homologables internacionalment i amb aspiracions socials, polítics i culturals. Només així es poden configurar societats plurals que aglutinin diferents interessos, que promoguin la participació i la transparència. I, per això, cal un projecte polític. Cal que la ciutadania ho torni a fer i que els representants polítics també hi siguin.

Ja és hora d’abandonar antics eslògans i de construir-ne de propis. Aquells que ens defineixin, ens identifiquin i ens permetin treballar cap als nostres objectius. Els miratges, simulacres i aparences no són ni poden ser els nostres trets característics. Els valors de la coherència, la cohesió, l’honestedat i l’eficiència poden impregnar i configurar la nostra realitat. La d’una nació, la catalana, que aspira a ser lliure, sobirana, real.

Per | 2019-07-08T16:29:53+00:00 Juny 22nd, 2019|La República, Premsa-Mitjans digitals|0 Comentaris

Deixeu un comentari