La passivitat i inoperància del president Pedro Sánchez davant del procés judicial a què s’afronten els presos polítics catalans pot bloquejar la política pressupostària espanyola. Els partits catalans sembla que no cediran. Malgrat que PP, PSOE i Ciutadans es resisteixen a acceptar-ho, un cop més, Catalunya determina l’agenda política d’Espanya. Si els comptes s’han d’acabar prorrogant, quin lideratge polític tindrà l’executiu socialista per resistir uns mesos més? I si, finalment, això provoca la convocatòria d’uns nous comicis, quines repercussions electorals pot patir Sánchez? Tot dependrà del to discursiu de la dreta espanyola i, sobretot, de la capacitat estratègica de Podemos. El partit d’Iglesias, que en algun moment de la legislatura havia quedat relegat en un segon pla, ha recuperat terreny.

Iglesias i Colau pressionen els partits independentistes perquè avalin els comptes de Sánchez per evitar unes noves eleccions. I, alhora, els comuns també exigeixen al president espanyol que actuï d’interlocutor per resoldre l’atzucac català. Definitivament, la formació lila vol encapçalar l’operació diàleg. O, si més no, tots els indicis així ho apunten. Però aquest és un camí d’anada i tornada. Els comuns pressionen ERC i Junts per Catalunya per aprovar els pressupostes estatals i els independentistes esperen que aquests els ajudin amb els comptes de la conselleria de Pere Aragonès. Això sí que és una roda de hàmster!

Com es pot trencar aquest cercle viciós? Amb polítiques concretes. Amb fets reals. Amb dades objectives. Complint promeses. Si no és així i tot s’ha de bastir amb sentència efímeres i possibles acords sense data, la ciutadania no s’empassarà el gripau. Parafrasejant Jordi Sànchez, el moviment independentistes no ha arribat fins aquí per aprovar uns pressupostos espanyols. Fins i tot, si són a canvi d’uns nous comptes per a Catalunya. No estem parlant de números, sinó d’exigències polítiques. La situació dels presos polítics i exiliats, la repressió exercida per l’estat espanyol i la manca de separació de poders han de condicionar l’aprovació dels pressupostos. Si no és així, vol dir que els interessos partidistes i electoralistes sempre s’acaben imposant. És legítim que sigui així? Probablement sí. I ètic o comprensible per la immensa majoria de la població catalana? No. Veurem qui guanya la batalla.