Pregó Festa Major Balaguer 2018

/Pregó Festa Major Balaguer 2018

Pregó Festa Major Balaguer 2018

Bon vespre. Quina imatge més bonica. No és la primera vegada que pujo aquí dalt, però avui fa més impressió que mai. Moltes gràcies alcalde, regidors i regidores, familiars, amigues i amics. Moltes gràcies balaguerins i balaguerines per aquest regal que em feu avui. Fa respecte ser aquí per adreçar-me a la meva ciutat. Però també és tot un privilegi i em fa molt feliç poder compartir amb tots vosaltres l’inici de la Festa Major del Sant Crist d’enguany. La traca comença avui, no diumenge quan esclati el castell de foc. Llavors ja només en quedarà la pólvora i, com a molt, la llum del demà. Per tant, gaudim d’aquest moment.

Una estona que ens ha de servir per reflexionar sobre la ciutat, els seus espais, la seva història, la seva cultura i els centenars de ciutadans anònims que cada dia fan créixer la vida social, econòmica i educativa de Balaguer. I quan dic de Balaguer em refereixo també al conjunt de la comarca i de les seves contrades. Balaguer és el punt neuràlgic, el centre d’operacions de la Noguera. El mercat del dissabte és l’expressió més autèntica del tarannà balaguerí. El lloc de reunió, el moment per compartir un bon esmorzar i xerrar amb un o un altre. Pels comentaris més tafaners i per les paraules que, de vegades, queden al pap fins el proper dissabte. Com deia l’enyorada Teresa Pàmies “I és que mai no ho diem tot perquè ens quedaríem buits”.
M’agrada definir així l’esperit balaguerí perquè és una imatge de la seva existència. És el reflex d’una societat oberta, transparent, propera, compromesa. Explica com són els balaguerins, però sobretot com viuen, com treballen, com es formen, com comuniquen. Sí, com comuniquen.

Comunicar. Aquest és el gran objectiu dels periodistes. I, per això, sóc aquí, perquè sóc periodista i m’agrada buscar històries, identificar aquells indrets singulars o descobrir personatges que encara no han estat visibilitzats. Aquesta és la nostra raó de ser. No sempre ho aconseguim, però hi batallem cada dia. Quan deixem de fer-ho, la nostra professió perdrà força. I no ens ho podem permetre. És evident que és una feina, de vegades, plena de contradiccions, però deia Joan Fuster que “les nostres contradiccions són les nostres esperances”.

Aquesta és l’esperança que vaig descobrir en aquesta ciutat ara ja farà uns anys. A Balaguer vaig despertar la meva curiositat per aprendre, per preguntar-me sempre el perquè de les coses, per no deixar de buscar respostes. Gràcies als professors que em van acompanyar els primers anys d’estudi i, sobretot, als balaguerins amb qui he compartit experiències i vivències.

El meu primer tast periodístic va ser, justament, a Ràdio Balaguer. Era l’estiu del 2011. Tenia tan sols 18 anys. Faltaven pocs mesos perquè aterrés a la universitat. I als micròfons vaig conèixer el meu precedent en aquest pregó de Festa Major, el Francesc Canosa. Ens vam conèixer a la ràdio, l’any passat l’escoltava des del pati de butaques, i ara és el meu director. Dos ponentins que treballem plegats per visibilitzar les històries que amaga el nostre país.

Perquè parlar del país i dels seus ciutadans vol dir parlar de Balaguer. Fixar-se amb la seva gent. Sempre dic que una de les grans diferències de ser a casa o caminar per Barcelona, on treballo, és passejar amb el cap ben alt. No poder travessar el passeig sense parlar amb un o amb l’altre, sense aturar-se en algun moment.
Aquesta és l’essència de Balaguer.

Poder anar a comprar el diari al quiosc on has anat sempre i on ja et tenen preparada la teva selecció. Entrar a una botiga i que ja coneguin què demanaràs. Asseure’t en una terrassa i saber que la tertúlia traspassarà la teva taula. Començareu quatre i s’hi acabaran sumant deu persones més.

En una societat cada cop més individualista, Balaguer s’aferra a la socialització. A allò més tradicional i, alhora, més revolucionari. I sí, em sento revolucionària, perquè defenso els valors que més m’identifiquen amb la meva terra. I no és pas mèrit meu. El pare sempre em recorda una frase que ho exemplifica bé. Diu: tradició no és fer el que feien els nostres padrins, sinó el que ells farien si visquessin actualment.

És justament això. Balaguer és terra pagès. Per tant, s’ha forjat a través del treball incansable, l’admiració per la feina ben feta i la constància. Els pagesos saben què vol dir aixecar-se ben d’hora, ben d’hora i aprofitar totes les hores de sol. I la generació que millor ho representa és la dels meus padrins. Mireu els padrins balaguerins i veureu com representen aquesta revolució de la que us parlava: tradició i modernitat, crítica i orgull. Ells que ho han viscut tot i que no saben què és la por. Ells han fet del treball i l’esforç la seva supervivència.

Els padrins representen l’esperit emprenedor, les ganes de sumar. I ho han traspassat a la generació de les seves filles fins a arribar a les seves nétes. Em sento orgullosa de dir que sóc néta d’uns balaguerins fidels a l’essència de la ciutat i de la seva gent. Ells m’han ensenyat que la cultura del treball és una manera d’entendre la vida. Els més joves no sempre simpatitzem amb algunes idees o sentiments que defensen aferrissadament els padrins, però respectem els seus comentaris.
Com sempre dic: la distància generacional, malgrat tot, ens uneix. Perquè si una cosa hem après d’ells és que cal ser perseverants.

I crec que aquest és un bon moment, al pregó de la Festa Major i a l’Ajuntament, per reivindicar els nostres padrins. Els balaguerins que han construït gran part de la història democràtica d’aquesta ciutat. Els que van viure les penúries de la guerra, que van créixer en ple franquisme i que van obrir camins durant la transició. Aquells que són els primers en recórrer cada dijous els carrers de la ciutat per reclamar una societat més justa, més democràtica i més lliure. No entenen una festa major amb presos polítics i exiliats. Perquè només saben construir discursos honestos. Ells recorden com el 13 de març del 1975 es va prohibir una actuació que havia de fer Lluís Llach al teatre “Saló Condal” d’aquesta localitat. Ho recorden i es resisteixen quan identifiquen les similituds amb el moment contemporani. Es van esforçar molt per destapar mentides i ara s’entristeixen en veure com les seves nétes han de lluitar en un món de postveritats.

Per combatre-les, cal que ens fem nostra la frase d’Unamuno “Només aquell qui sap és lliure, i més lliure el qui més sap”. És a dir, el saber ens fa lliures. I com més coneixements tinguem, més lliures serem. De fet, només així Balaguer podrà mantenir la seva capitalitat. Només així podrà conservar els valors i la cultura que l’identifiquen com a poble. Balaguer és una societat implicada i polititzada. I això és símbol de prosperitat.
Les societats avancen quan aconsegueixen que el seu teixit educatiu, empresarial, social i cultural casi amb el poder polític. Quan el progrés és sinònim d’èxit. Quan no caiem en la deshumanització.

Per tant, quan agraïm la feina que fem tots plegats per construir la nostra ciutat. I ho fem amb un bon somriure. Hem de lloar el treball de les nostres professores, ramaderes, botigueres, metgesses, activistes, enginyeres, arquitectes, flequeres o periodistes. Sí, en femení. Perquè totes som professionals de canviar inèrcies.
I aquest és un dels nostres grans mèrits. Aquesta és la nostra modesta revolució.

Pocs museus de Catalunya poden dir que són dirigits per una dona. Ni tots els pobles tenen tantes directores de centres educatius o dirigint l’escola de música de la ciutat. O gestionant la televisió local. I a Balaguer, sí que ho podem dir. Aquests són exemples efímers perquè la realitat, per sort, és encara més tangible. A poc a poc, i malgrat totes les deficiències, Balaguer aposta per la igualtat.

Però falten regidores! Només en tenim cinc. A veure si al mes de maig aconseguim un ple més paritari. Perquè mostrar el talent i potencial femení és essencial per fer de la ciutat un referent ponentí. Nosaltres hi som, sempre hi hem estat, i hi seguirem sent amb la determinació, la vitalitat i la força que ens caracteritza. Amb els nostres encerts i errors, amb criteri i conviccions.

I arribats en aquest punt, deixeu-me també que parli de les noies més joves. De la meva generació. No és gaire habitual que una dona jove sigui l’encarregada de fer el pregó de la festa major. Perquè l’experiència és sinònim de més edat i recorregut professional. Però les més joves també tenim moltes coses a dir i hem d’aprofitar els altaveus que se’ns posen al nostre abast. El jovent, que cadascú decideixi l’interval d’edat que engloba la paraula joves, som un dels principals prescriptors de la ciutat. Els qui en parlem amb més orgull.

No sempre ho aconseguim, però ens esforcem per fer la millor radiografia del moment present. Intentem escoltar el passat perquè sabem que hem de parlar al futur. I que s’agafi fort el futur, perquè si tenim alguna cosa és tossuderia. O determinació, si us agraden els eufemismes. Per tant, senyor alcalde ha comès una gran insurrecció.
Donar veu a les dones més joves. T’ho agraïm i et garantim que farem de la impaciència i el sentit crític, el nostre emblema.

Qualsevol ofici té sentit quan l’experiència de les més joves es conjuga amb les idees madurades i ponderades de les referents. Les curses de relleus són sinònim d’evolució.

Canviar imaginaris i trencar estereotips és una responsabilitat social i ciutadana que totes ens hem d’exigir. Atrapem-nos a l’esperit jove per aconseguir-ho. Aquell que és sincer i, per tant, capaç de remoure estructures i consciències.

Perquè transformar la nostra realitat sociopolítica vol dir creure en el potencial de la nostra ciutat. I reivindicar-lo. Sense límits, sense imposicions, sense pretensions. Amb naturalitat i espontaneïtat. Amb satisfacció i humilitat. De la retòrica als fets. Us explico un exemple que ho demostra:

Quan sóc a Balaguer, familiars i amics em diuen: ja arriba la barcelonina. I quan sóc a “Can Fanga” sempre m’identifiquen com la ponentina, l’agerenca o la balaguerina. I sabeu quina realitat s’imposa? La segona. La identitat balaguerina, noguerenca s’imposa pel seu propi pes.

Qualsevol detall em transporta fins al Montsec, m’esbossa la silueta del riu Segre, em recorda l’olor de primavera o em dibuixa el paisatge boirós del mes de desembre. M’estimo la ciutat llunyana que relata Màrius Torres. Recordeu: pàtria, guarda’ns: la terra no sabrà mai mentir.
De Màrius Torres a Teresa Pàmies, de Josep Vallverdú a Maria Mercè Marçal. Els ponentins que ens expliquen. Els no sempre valorats i llegits, però que tenim el deure de reivindicar. Els que engrandeixen l’ADN de la nostra terra.

Els que ens amarren al mercat del dissabte. L’espai col•lectiu més genuí. El catalitzador de la vida quotidiana. On els periodistes descobrim històries.

Aquesta és la nostra font d’inspiració:
Els balaguerins,
les seves anècdotes,
les seves mirades,
les seves complicitats.

Algunes de les millors converses les he gravat en bars de la plaça Mercadal un matí de dissabte. I algunes d’elles em quedaran per sempre en la memòria.

Així començava aquest pregó i així el vull acabar. Al lloc on tot comença i tot acaba. On la vida pren sentit i identitat. On Balaguer es mostra al món. On ens retratem. On ens convertim en icona de la Noguera.

Aneu al mercat dissabte, xerreu i gaudiu de la nostra ciutat. Imagineu com voleu que sigui el Balaguer del demà i treballeu per construir-lo. Que la música i el ball de la festa major ens acompanyi durant tot l’any. Cuidem la nostra ciutat, conservem la seva vida social i cultural. Balaguer ha de continuar sent una ciutat d’oportunitats.

Ara sí, vaig acabant. Abans deixeu-me que us confessi una cosa. A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, catalana i balaguerina.

Amigues i amics, balaguerines i balaguerins que tingueu una bona festa major del Sant Crist! Sortiu i gaudiu-ne. Moltes gràcies!

Per | 2018-11-17T11:29:25+00:00 novembre 8th, 2018|Altres|0 Comentaris

Deixeu un comentari