Una part de l’independentisme està insaturat en el simbolisme? En la retòrica? En les metàfores? Hi ha una sensació d’al·legorisme? Existeix la necessitat de dibuixar discursos, de crear relats, de dissenyar marcs mentals? Si això és així, cal preguntar-se per què. Sense un bon diagnòstic de l’actual situació política és impossible planificar estratègies encertades.

I si no hi són, tot trontolla. L’ independentisme sembla que ha recuperat la iniciativa. Torra diu que si des de Madrid no hi ha una proposta per exercir l’autodeterminació, els partits sobiranistes no garantiran l’estabilitat al Congrés dels Diputats. Terminis sí, però també cal compartir objectius. Si l’executiu català –Junts per Catalunya i Esquerra Republicana– no és capaç de traçar estratègies unitàries, és impossible poder avançar. El govern ha de dir ben clar on és i quins escenaris de futur preveu. I ho ha de fer des de la crítica constructiva.

Això vol dir, necessàriament, acceptar les discrepàncies que existeixen dins del moviment independentista. Perquè el govern necessita sumar forces. Sense la CUP, però també sense els comuns, la legislatura catalana té els dies comptats. I, alhora, sense acords reals, no retòrics, entre Junts per Catalunya i Esquerra Republicana també es fa difícil preveure el futur més immediat del país. I tot això passa, probablement, per acceptar els errors que s’han comès, per identificar les decisions que han impossibilitat culminar un projecte o instaurar una decisió.

L’executiu català diu que està disposat a desplegar una acció per fer efectiu el mandat polític del referèndum de l’1-O. Com? Aquesta continua sent la gran pregunta. La ciutadania necessita concrecions. Perquè és l’única manera de mantenir viva la mobilització al carrer. És evident que el dia que es coneguin les sentències sobre l’1-O, si són condemnatòries, s’obrirà un nou punt d’inflexió, de no retorn. Però, de moment, cal saber gestionar els mesos previs. Determinar com s’han d’afrontar és imprescindible per no allargar retòriques buides de realisme, de pragmatisme. La gent necessita creure en la classe política i les institucions, però no és ingènua. Les accions simbòliques tenen sentit quan es transformen en reals.