“A Catalunya deixí, el dia de ma partida, l’altra meitat vingué amb mi, per no deixar-me sens vida. Avui en terres de França, i demà més lluny potser, no em moriré d’enyorança, ans d’enyorança viuré. (…) Una esperança desfeta, una recança infinita. I una pàtria tan petita, que somio completa”. Aquests versos pertanyen al poema “Corrandes d’exili” que Pere Quart va escriure el 1947 a Santiago de Xile, on estava exiliat. Escapar de casa, abandonar els carrers i pobles que expliquen qui ets, deixar a mitges molts projectes i caminar sol cap a un altre indret, un país desconegut però lliure. Aquest és el pas que, malauradament, han hagut de fer molts catalans al llarg de diferents dècades: iniciar una nova vida lluny de les seves contrades i de la gent que estimen.

Carles Puigdemont, Clara Ponsatí, Lluís Puig, Toni Comín, Meritxell Serret i Anna Gabriel també han seguit les passes de Pere Quart. Un exili forçós que els té lluny de casa i de la família. Potser, com deia el poeta, no moren d’enyorança sinó que intenten que aquesta sigui la seva força. Llevar-se cada dia sabent que tens els pares, els fills o la parella a milers de quilòmetres de distància és esfereïdor. Unes idees polítiques, defensades aferrissadament, els han obligat a estroncar diferents projectes vitals. Tenen molts canals per poder seguir, de ben a prop, el que passa a casa nostra, però de vegades la distància et fa perdre perspectiva. Han de conviure amb una “llibertat” de moviments que segur que els esclavitza -sobretot, psicològicament.

Pere Quart parlava d’una esperança desfeta i una recança infinita. Els temps són diferents, per tant, suposo que cap dels exiliats actuals pensa en esperances desfetes sinó en oportunitats perdudes, desaprofitades o decisions equivocades. M’imagino que l’esperança és l’únic que els permet visualitzar el dia del seu retorn, el que els manté dempeus i serens. Alhora, no crec que vulguin sentir la paraula recança. El penediment o els remordiments només els enclavarien a un terreny intransitable, ple d’incerteses i temors.

Repetiu incansablement els darrers versos del poeta: “Una pàtria tan petita, que somio completa”. És el que podeu fer a Bèlgica, Suïssa o el Regne Unit. Explicar com el govern espanyol escapça drets i llibertats a Catalunya. Utilitzeu les poques llibertats que teniu: la d’expressió, de participació, d’opinió. En territori català no podríeu parlar amb tanta claredat. Aprofiteu-ho. És una manera de retre comptes amb els vostres electors i d’explicar als vostres familiars i amics perquè encara sou tan lluny de casa. Us volem allà on pugueu ser útils políticament i tingueu llibertat d’acció i pensament. Com canta Lluís Llach, la llibertat és encara “aquesta dama encadenada que ens està esperant”.