Pendents de Twitter, WhatsApp, Telegram, Facebook, diaris, televisions, ràdios i un llarg etcètera. Necessitem, constantment, més i més informació. Al moment. Es publiquen titulars –fins i tot, abans que estiguin del tot contrastats. Ens fem moltes preguntes i exigim respostes immediates. Expliquem i compartim algunes notícies sense haver-les garbellat. Som ciutadans saturats d’inputs però, alhora, sovint ignorants. Opinem sense tenir opinió i parlem sense tenir res a dir. Hem caigut en aquestes inèrcies. Hem convertit el rumor en veritat absoluta i la veritat absoluta, de vegades, la qüestionem perquè no reafirma la nostra postura.
La voràgine política d’aquestes darreres setmanes ens ha fet perdre perspectiva. No analitzem els esdeveniments amb tots els matisos que caldria. I, ara més que mai, no ens ho podem permetre. Tots sabem que aquest és un procés llarg, molt llarg, on hi participen actors amb interessos i voluntats polítiques contraposades. Tots sabem que les coses no poden canviar d’avui per demà, per tant, encara menys en qüestió d’hores o minuts. Per prendre les decisions més encertades cal serenitat i temps.
Ni els missatges de WhatsApp ni els tweets d’alguns hiperventilats ens hi ajuden. Ens fan perdre la magnitud de les coses. Necessitem el coneixement i l’anàlisi reposat dels experts per comprendre la complexitat. No totes les opinions tenen el mateix pes i significat, per tant, siguem-ne conscients i actuem amb coherència. Si volem ser ciutadans lliures, cal també que actuem amb la responsabilitat crítica que ens demana aquest moment social i polític.
Els periodistes cal que ajudem a descodificar els diferents missatges i a desmentir els falsos rumors. Hem d’explicar els fets de la forma més entenedora possible. El mestre Ramon Barnils deia: “En un periodisme que respongui al motiu pel qual existeix, que és saber-ho i explicar-ho tot, qualsevol pregunta toca. Sempre. Toca sempre. Tant si és oportú per al polític, com si no ho és. Sobretot, si no ho és, d’oportú, per al polític”. Per tant, seguim fent el que ens toca. Però també amb serenitat i exigència. I, sobretot, intentem contextualitzar els esdeveniments. El soroll de les xarxes no pot tenir més preponderància que els fets i els continguts treballats. Tot passa per explicar les coses amb més perspectiva. És i ha de continuar sent la nostra exigència.