Tothom en parla. Tothom vol dir-hi la seva. Tothom és un autèntic expert. Tothom. Sense excepció. Això és així perquè ho llegit en un missatge de WhatsApp i he sentit que ho deien en una d’aquelles tertúlies d’hiperventilats que fan en algunes cadenes televisives del Regne —espanyol, és clar.  Els que no sabien què era un ple al Parlament, avui ja s’han empassat tota una sessió. Els que mai havien consultat el text constitucional espanyol, ara ja saben que hi ha un article 155 i, fins i tot, alguns han fet l’esforç de buscar-lo a Google i llegir-lo. Persones que mai havien sortit al carrer, el dia 3 d’octubre van fer vaga. Tot ha canviat. El procés ha provocat una autèntica metamorfosi. Una mutació.

Tothom s’implica o mobilitza. Cadascú a la seva manera. Uns repicant cassoles cada vespre, d’altres comprant una samarreta. Uns surten al carrer i d’altres es queden a casa, però tothom té una opinió política. Uns van anar a votar l’1O i d’altres van decidir —meditadament— no dipositar cap butlleta en una urna. Però votar o no fer-ho és també una decisió amb connotacions polítiques. Tothom decideix. Accepta unes propostes i renuncia a unes altres. Fer política vol dir això: implicar-se, posicionar-se, actuar.

Tothom participa. Existeix la desafecció política? Sí, però —sorprenentment— la política interessa. No compartir unes formes de fer política no vol dir no creure en la política. Si no fos així, no existiria l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) ni Òmnium Cultural acumularia tants anys d’història i de lluites. Ni sobreviurien entitats com Acció Cultural del País Valencià, Obra Cultural Balear o la Plataforma per la Llengua, per citar-ne algunes. La llista és molt llarga i el número d’adherits, socis o simpatitzants és encara més extensa. I caldria afegir també, per exemple, els col·legis professionals. Tothom, des del seu àmbit de confort, s’implica i fa política. Amb intensitat i matisos diferents, però amb el mateix propòsit: transformar.

Tothom té objectius. Uns són més clars i evidents, d’altres més recargolats. Uns són a curt termini, d’altres necessitaran dècades per evidenciar algun fruit. Però tots caminen en una sola direcció. Militar des de l’escola, des d’un hospital, des d’una biblioteca, des d’un despatx o des d’una comissaria és fer política. Som éssers polititzats -no adoctrinats ni abduïts. Potser la classe política ha perdut credibilitat però, justament per això, els ciutadans han decidit que era el moment de fer política. Sense pretendre-ho, alguns dirigents han aconseguit que la política estigui de moda. La tendència canviarà la pròxima temporada o ha arribat per quedar-se? Veurem.