Les xarxes socials condicionen el debat polític? Poden esdevenir una eina útil per predir el vot i, fins i tot, aconseguir uns resultats més encertats que els estudis d’opinió "tradicionals"? Aquestes són dues de les grans preguntes que intenta respondre el periodista Marc Argemí en el llibre "El sentit del rumor. Quan les xarxes socials guanyen a les enquestes" (Editorial Península).

Aquest no és un assaig qualsevol, es basa en la pròpia experiència i els resultats que Argemí i el seu equip han anat recopilant en diferents campanyes electorals -la de les municipals del 2015, la del 27S i les dels dos comicis espanyols del 20D i el 26J. Desenvolupar un sentit del rumor, una capacitat crítica per garbellar tot el que circula en la selva de l’ocellet és, de ben segur, el propòsit que persegueixen tots els ciutadans que utilitzen aquesta xarxa per informar-se. Tot i així, una de les conclusions a les quals ha arribat el periodista és que en un entorn de molta desconfiança, finalment, la confiança s’acaba atorgant a un preu més baix.

'Ha de canviar la manera com nosaltres consumim els estudis d’opinió'

El triomf de Trump o el Brexit són exemples que demostren que les enquestes tradicionals han fracassat. Encara tenen sentit els estudis d’opinió? 

Sí, però s'han equivocat. En alguns casos no han mesurat bé la temperatura social del que estava passant, però són tècniques que segueixen sent vàlides. El que passa és que han d'incorporar les noves alternatives demoscòpiques que ens aporta el 'Big data'. És a dir, hi ha moltes altres fonts diferents a la pregunta directa. Tenen sentit? Sí. Tal com s'estaven fent? No.

És necessari que es complementin amb altres fonts de dades que van arribant. Alhora, també ha de canviar la manera com nosaltres consumim els estudis d’opinió. Aquests no et diuen què passarà, ni tan sols diuen què està passant, sinó el que passava en el moment de fer l'estudi. El gran avantatge del 'Big data' és que et permet acostar-te molt més al moment present.

Vosaltres vàreu fer una "primera prova" durant la campanya de les eleccions municipals del 24 de maig de 2015. Quina és la principal conclusió o aprenentatge que vau extreure d’aquella prematura experiència?

Nosaltres vam començar a seguir les converses polítiques no tant amb la voluntat de fer un estudi d’opinió o una enquesta sinó de fer periodisme. No ens plantejàvem o pensàvem que era impossible que es pogués fer una estimació de vot a partir del que la gent diu. Però sí que pensàvem que per fer periodisme, per saber el que la gent pensa, l'anàlisi de les xarxes era molt vàlid. Aquella primera experiència ens va servir per ensumar tendències. Però la sorpresa va ser que també podíem fer estudis d'opinió. Per tant, el 27S ens va servir per mirar si podíem fer les dues coses: periodisme i estudis d'opinió. 

'Hi ha un punt intermedi entre el ciutadà i el líder polític que són els creadors d’opinió, una posició que té molta capacitat de prescripció de vot'

I durant la campanya del 27S apareix un curtmetratge de la CUP que es converteix en viral. Com va condicionar el vostre anàlisi?

Cal tenir en compte dues qüestions: una és la representativitat de la mostra i l'altra la interpretació del sentit dels missatges. És a dir, quan tu fas una enquesta preguntes a una persona si votarà o no, per exemple, a la CUP. Però què vol dir que tu comparteixis un vídeo de la CUP? Nosaltres vam arribar a la següent conclusió: la mostra no és comparable perquè és un focus grup gegant, de 700.000 persones.

Dins d'aquest focus grup a qui hem convidat? Doncs a tota la gent que té capacitat de prescripció en la decisió de vot. No tothom haurà vist el vídeo de la CUP, però nosaltres considerem que qui pugui influir en el vot d'algú altre sí que ha estat afectat per això. Començant pels militants de partits que sí que els hi afecten els missatges de les xarxes i els periodistes polítics. Per tant, d’alguna manera, clar que estan influenciats.

A mi això em recorda Lazarsfeld que ja parlava, l’any 1944, de la comunicació política amb dues passes. Ell acaba concloent que hi ha un punt intermedi entre el ciutadà i el líder polític que són els creadors d’opinió, una posició que té molta capacitat de prescripció de vot. Potser l'estudi de la conversa a les xarxes socials és l'anàlisi dels creadors d'opinió.

'Les xarxes són un lloc on tot les opinions, fins i tot, les més incorrectes poden tenir el seu entorn de confort'

Una altra de les observacions que vàreu fer és que el PSC, com també el PSOE en altres comicis, queda infrarepresentat en les enquestes. Per què?

Hi ha un concepte de la demoscòpia tradicional que és el vot ocult. És a dir, hi ha persones que no s'atreveixen a dir què votaran. A les xarxes, el vot ocult no s’expressa en aquests termes perquè les converses polítiques acostumen a ser, principalment, entre els teus iguals de manera que no hi ha una sola conversa sinó que tothom té el seu punt confortable. Per tant, el que podem constatar és que les xarxes són un lloc on totes les opinions, fins i tot les més incorrectes, poden tenir el seu entorn de confort.

Com s’expressa el vot ocult? Amb el poc entusiasme per parlar. En el moment en què no apareix és que, en realitat, la gent no està molt animada per votar aquella opció. Algú podria dir que la dreta, per exemple, no està a les xarxes però, en canvi, el PP guanya. En el cas del PSC no despertava entusiasme. Pot haver gent parlant de la CUP però que sap segur que acabarà votant Junts pel Sí. I no es pot oblidar que una cosa és l'opinió i una altra l’acció.

Durant la campanya de les eleccions espanyoles del 20D us va sorgir un dubte: podíeu publicar la vostra enquesta, per exemple, el dia de reflexió? Per què no ho vàreu fer?

Nosaltres no ens vam atrevir a publicar-ho perquè vam preguntar-ho i vam mirar la llei i ens va semblar que, malgrat que no era una enquesta, recollia l’opinió de la gent i feia una projecció d'intenció de vot. Alhora, el drama és que per poder fer estimacions, nosaltres tenim volum suficient de conversa a partir del dimarts de la segona setmana de campanya.

És quan tenim un volum de dades prou notable com perquè un fenomen viral no ens afecti molt en la intenció de vot. La llei estableix que el dimarts és l'últim dia. Aleshores, el que vam fer va ser publicar-ho entre el tancament de col·legis i la primera xifra. Ho vam enviar a 20 periodistes i ho vam publicar a les nostres xarxes D'altra banda, per nosaltres no deixava de ser un un atreviment molt gran!

Ara us atreviríeu a publicar-ho?

Si es donessin les condicions, sí. Els hàbits de conversa sobre política van canviant. Per exemple, si tu pots generar usuaris automatitzats, la capacitat dels partits per anar generant bots és espectacular. La nostra feina com a analistes és que sempre que hi ha un nou debat cal veure per on ens la intenten colar. Generar algoritmes per detectar aquest tipus de comportaments i neutralitzar-los.

Si es donen les condicions de neteja de la conversa, de volum suficient de dades… en les següents no ens importaria fer-ho. De tota manera, estem descobrint que té una utilitat molt més gran en altres àmbits més enllà de l'estimació de vots. Com a campanya electoral és útil però ho és molt més en altres coses, per exemple, per saber si hi ha bosses d'indecisos.

Per tant, us vindran a buscar els partits?

Sí. I no només per saber si hi ha indecisos sinó també per conèixer entre quins partits dubten i quins temes els preocupen. 

'Per poder fer estimacions de vot del referèndum, necessitem que les regles del joc i el calendari estiguin clars: que hi hagi data i que sigui acceptat per les dues bandes'

Esteu analitzant què passaria si se celebrés un referèndum d'independència a Catalunya. Què us diu la xarxa en aquests moments? 

La conversa a la xarxa sobre el referèndum que estem analitzant ens diu que si les regles del joc no estan pactades entre el 'Sí' i el 'No', si no és acordat, guanya el 'Sí'. Per tant, per poder fer estimacions de vot del referèndum, necessitem que les regles del joc i el calendari siguin clars: que hi hagi data i que sigui acceptat per les dues bandes. Si això no es dóna, una feina així no et serveix -perquè es mou a partir de la pregunta de l'expressió espontània i, per tant, els del 'No' no se senten preguntats ni interpel·lats.

'Podem acabar amb obesitat mòrbida d'informació. En general, tenim la dieta informativa descompensada'

Com definiries el concepte rumor?

La frontera entre rumor i informació fiable està en el nostre cap. Si una informació ens resulta fiable, no la considerem un rumor. La realitat és que tot el que consumim la major part del temps són rumors i aquests no tenen cap altre estàndard de verificació que la persona que ens ho ha dit. Per tant, més que informació falsa és insegura i les xarxes n'estan plenes.

Hem passat de treballar amb un material informatiu molt elaborat però que ha estat fabricat -com són les notícies, reportatges- a consumir els ingredients directament. Aleshores, o tu tens una dieta i uns hàbits culinaris o et pots empatxar. Podem acabar amb obesitat mòrbida d'informació. En general, tenim la dieta informativa descompensada. L’audiència per primera vegada pot escollir com fer-se el menú. 

'Necessitem una Spotify o Netflix de notícies, un entorn de pagament per exigir qualitat'

Com s’adquireix el sentit del rumor? Les escoles i famílies haurien de treballar-ho i atorgar instruments per fer-ho possible?

Per desenvolupar un sentit del rumor, una capacitat crítica, de vegades, es posa molt l’accent en la cultura de la sospita. D'acord. Però es parla molt poc d’una cultura de la confiança. Crec que cal escollir amb qui confies. Jo sóc partidari de pagar per la informació. Quan un paga o se subscriu en un diari el que fa és que la persona que elabora informació estableixi un deute. I qui la rep serà més exigent perquè ha pagat. La clau no són els ingressos per publicitat sinó per audiència. Com canviar això? La cultura del pagament just per una informació. Necessitem una Spotify o Netflix de notícies, un entorn de pagament per exigir qualitat. 

Què és soroll i què és senyal? Com identificar-ho en una selva com és Twitter?

No és fàcil i depèn molt dels temes. Hi ha dos aspectes interessants: la identitat de qui parla i les relacions. Nosaltres mirem si té una identitat i, alhora, si té proximitat o interessos amb allò que està explicant. De tots els debats polítics, fem una separació molt nítida entre tothom qui té relació amb els partits (militants o els que estan al voltant dels canals corporatius, que estan compartint o replicant els missatges de les formacions) i aquells que no en tenen. Alhora, els mitjans els considerem també a part, perquè en general ens continuem fiant més d'ells, la professió té un sentit i pressuposes que s’ho ha treballat.

La segona cosa és la relació que tenen els usuaris entre ells, també en funció de les relacions et pots fer una idea de les proximitats o llunyanies que tenen els usuaris o si la pròpia comunitat els hi dóna importància o no. La tercera cosa que cal tenir en compte és molt senzilla: tu tens un número 'n' de missatges i un número 'n' d'usuaris i creues les dues coses.

Amb aquesta senzilla operació pots detectar aquella gent que té un comportament o una incontinència verbal estranya. Per exemple, quan un partit publica una cosa i automàticament hi ha 20 usuaris que repiulen. Al cap d’una estona, el partit torna a fer un tweet i hi ha uns altres 20, que són els mateixos que l’anterior, que tornen a repiular. Ja és molta casualitat que sempre ho facin en el mateix ordre. A tots aquests no els hi has de fer cas. 

Teniu en compte el factor edat? Hi ha més gent jove que gent gran a la xarxa?

No sabem, per exemple, si les generacions més grans són a les xarxes però no és cert que no hi siguin, no hi ha proves en un sentit o en un altre. Però una enquesta feta, per exemple, a 1.800 persones i que agafa una persona gran de Lleida per intentar que aquesta sigui representativa fa que, al final, tots els vots de molta gent depenguin d’una sola entrevista. Això també ho podríem posar en solfa… A nosaltres no ens importa tant la segmentació en edats sinó mesurar l’ambient que es respira per saber si guanyarà un o un altre. Analitzem l'entusiasme, l'alegria. 

'Els mitjans continuen tenint molt poder perquè són bons generant contingut a la xarxa'

Els mitjans de comunicació tradicionals ja no són el quart poder? 

Els mitjans continuen tenint molt poder perquè són bons generant contingut a la xarxa. És a dir, continuen tenint poder però són molt més permeables i influenciables, més del que ells mateixos pensen. Si fossin conscients del poder que tenen potser tindrien menys por a les xarxes. Hi ha mitjans que fan seguidisme de les xarxes per no perdre’s res però, en realitat, són ells mateixos els que fan grans segons quins continguts i actors dins de la xarxa.

'Les xarxes encara són un mitjà, sobretot, per satisfer unes necessitats, per estar a gust o, fins i tot, per confirmar els propis prejudicis'

Una de les conclusions interessants que recull el llibre és que la confiança s’acaba atorgant. Quina altra reflexió consideres que és destacable?

La grandesa de les xarxes és que l'audiència pot prendre moltes més decisions que abans. És a dir, potencialment pot fer ciutadans més informats. I potser la cosa que m'ha sorprès és que de facto, a dia d'avui, és encara una minoria qui les fa servir per informar-se millor. Encara és un mitjà, sobretot, per satisfer unes necessitats, per estar a gust o, fins i tot, per confirmar els propis prejudicis.